La comunicació no verbal en el debat electora a quatre

El debat electoral que es va celebrar la nit del dilluns 13 de juny ens va oferir grans novetats quant al que era previsible que digueren els uns i els altres, però va tindre matisos interessants pel que fa a la comunicació no verbal, que és part important del que ensenye en els meus cursos de «Parlar en públic i comunicar amb eficàcia», i que són el motiu d'este article.

En la comunicació verbal, en la qual no entraré, Pablo Iglesias (Unidos Podemos) va insistir en instar Pedro Sánchez (PSOE) per formar una coalició d'esquerres; Albert Rivera (Ciudadanos) tractà de desmarcar-se de Mariano Rajoy perquè no li diguen «satèl·lit del PP» i atacà Iglesias mostrant-li les seues contradiccions; Pedro Sánchez (PSOE) va repetir que ell havia intentat formar govern i que Podemos i el PP ho havien impedit; i Mariano Rajoy (PP) va rebre andanades de tots, però va esgrimir una i altra vegada la contundència de les dades i els fets, amb reconeixement que encara queda molt per millorar però que el seu govern ha fet moltes coses positives, al mateix temps que va tractar d'alçar l'autoestima dels espanyols ressaltant les moltes coses bones que té Espanya, les quals haurien de ser motiu d'orgull per a tots.

Quant a la comunicació no verbal, que és la que més m’interessa ací, el primer que em va cridar l’atenció va ser el retràs de Pedro Sánchez en acudir al plató, on li esperava la resta de candidats i tots els reporters gràfics per fer la foto oficial dels quatre candidats. Degut a esta falta de puntualitat, el començament del debat es va retardar uns minuts respecte al guió previst. Este va ser un detall de falta de cortesia per part del senyor Sánchez i, si m'apuren, de falta de professionalitat. Un principi sagrat per a un orador és la puntualitat.

LA FOTO I LA INDUMENTÀRIA

En la foto de grup em va cridar l’atenció que Mariano Rajoy posara amb les mans darrere. Error greu! Pareix mentida que tinga assessors, o pareix mentida que no faça cas al seus assessors, que de segur s’ho han dit. Un principi bàsic de la comunicació no verbal (corporal) és que les mans s’han de mostrar sempre; per tant, no s’han d’ocultar. La posició natural de les mans quan es posa per a una foto és amb els colzes doblats, tocant-se ambdues mans per davant del tronc, o deixades caure als costats del cos amb naturalitat, que és com van posar els altres tres candidats.

Quant a la indumentària, Rajoy i Sánchez vestien tratge i corbata, més convencionals i, al mateix temps, institucionals, Rivera duia jaqueta però sense corbata, amb un toc mes informal, i Pablo Iglesias, com és habitual en ell en estos casos, aparegué en camisa blanca amb les mànegues arromangades, que és la seua forma de demostrar la seua «rebel·lia» davant del convencional. De fet, ja va dir en un discurs davant dels seus militants que ell anava a les institucions «a fer-la bona», és a dir, a provocar.

EL FARISTOL

Els faristols que els van preparar tenien un disseny modern, de formes corbes, però estaven coberts per la part inferior amb la paraula «DEBATE», cosa que no permetia vore del tot els candidats, excepte quan les càmeres els enfocaven per un lateral. En este sentit, ells tenien l’avantatge de poder tindre els papers i les notes al davant, però el desavantatge que no se'ls veia de cos sencer. Per això, em va parèixer millor la disposició de l'anterior debat, (el «definitiu» com se'l va dir), de les anteriors eleccions, en el qual els candidats estaven dempeus sense faristol i mostrant tot el seu cos, posició que és, sens dubte, la que més i millor comunica, tot i que la més arriscada per a l'orador.

Com que hi havia faristol, Sánchez s'agarrava amb freqüència a ell, amb els braços estirats, cosa que transmet una imatge rígida i poc comunicativa. No obstant això, cal dir que quan parlaven, els quatre feien bon ús de les mans, amb gestos prou naturals, tot i que em cridà l'atenció el costum d'Iglesias de tindre un bolígraf a la mà. No hi ha ningú que li diga que el deixe i que mostre les seues mans lliures per poder reforçar amb els seus gestos les paraules que diu sense tindre eixe xicotet objecte com si fóra un suport psicològic que li transmeta seguretat? Amb la seua experiència hauria de deixar definitivament la mania del bolígraf. En el cas de Rajoy no sembla una mania, però en algun moment també va exhibir un bolígraf a la mà esquerra. Solten-lo, caram, i mostren les mans lliures per donar suport a les seues idees amb gestos naturals!

ELS GESTOS

La gesticulació dels quatre va ser correcta, sense res especial que assenyalar excepte l’assumpte ja esmentat dels bolígrafs. Rivera gesticula molt bé, amb naturalitat i fent bon ús de les mans. Sánchez fa gestos que semblen prou apresos, separant molt els colzes del cos, cosa que no termina de transmetre total naturalitat, tot i que va ser menys exagerats que en l'anterior debat de desembre. Rajoy no gesticula en excés, però reafirma molt bé les seues frases amb el típic moviment de la mà dreta amunt i avall amb certa energia, el que transmet fermesa i seguretat. I per últim, Iglesias també és prou natural en els seus moviments de mans, llevat del bolígraf que ja he comentat.

Quant a la seua gesticulació facial, Iglesias continua esforçant-se per alçar les celles i posar «cara de pena» quan parla, tal volta pensant que així resulta més suau i admissible, potser per evitar arrugar en excés l’entrecella, que és el que sol fer, mostrant així una imatge de cabreig i agressivitat permanent. Utilitzava molt la tècnica de moure el cap en gest de negació quan algú deia alguna cosa amb la qual no estava d’acord. I el realitzador, clar, ens mostrava la seua imatge negant. És una tècnica eficaç quan volem dir «No» sense interrompre amb la veu l'oponent.

Ja vaig dir l’altra volta que Iglesias millora molt quan somriu, malgrat que ahir va somriure menys que en desembre i va arribar a posar-se molt tens i nerviós quan en algun moment Rivera el va atacar, tot i que ningú li va dir el que ell deia als seus oponents en l’anterior debat: «No te pongas nervioso, Pablo»; perquè vertaderament es va posar molt tens en un parell d’ocasions.

Rivera no mostrava res especial a la cara. Pareixia més tranquil que en desembre. Rajoy no és un model d’expressivitat, però mostrava amb suavitat i ironies cares de sorpresa quan escoltava determinades coses amb les quals no estava d’acord. I, per descomptat, continua fent amb els ulls el tic nerviós que el caracteritza. No és greu, però no és positiu. No sé si podria intentar corregir-lo amb l'ajuda d'un metge. Tal volta ja ho haja intentat. No somriu massa, però mostra un lleuger somriure sardònic que transmet ironia i confiança en ell mateix.

Quant a Sánchez, tot i tindre una excel·lent imatge física, continua sense transmetre relaxació, seguretat i, sobretot, naturalitat en els seus gestos facials quan parla. Els músculs facials se’l noten tensos i, en conjunt, no mostra relaxació, naturalitat i, per tant, no termina de transmetre sinceritat en la seua forma de somriure, cosa que ens transmet el dubte de si realment creu en allò que diu.

LA MIRADA

Pel que fa a la mirada, sembla que ells mateixos es van queixar d'estar amb els faristols massa orientats cap als moderadors. Però la veritat és que eren molt lliures de mirar cap a on volgueren. I, en este assumpte, l’orador ha de saber cap a on dirigir la seua mirada. Per descomptat ha de dirigir-la cap a la persona a la qual fa al·lusió, perquè és el natural i el que transmet més força a les paraules que pronuncia i les idees que transmet. Per exemple, Rajoy va mirar directament Sánchez quan li va dir: «Sería usted un pésimo presidente», i continuà mirant-lo quan li oferia determinades dades. Van ser unes de les poques voltes que ho va fer.

Sánchez sí mirava Rajoy quan li deia determinades coses, però no va mirar ni una volta Iglesias ni, per descomptat, Rivera, amb qui no va tindre cap encreuament dialèctic ni cap retret. El mateix cal dir de Rivera, qui no va fer el més mínim atac a Sánchez, amb qui va signar el seu pacte de govern fa uns mesos. En canvi, Rivera sí s’esforçava per mirar Iglesias, juntament amb ell, quan li deia que no vinguera ací a donar lliçons, i Rajoy que li demanava que reflexionara sobre la seua idoneïtat com a candidat del PP. Però, per regla general, dirigien les seues paraules als moderadors i, per tant, als telespectadors, a quin, és clar, ens dirigien la mirada a través de les càmeres quan van pronunciar el seu missatge final en el conegut com a «minut d'or». Almenys esta volta Rajoy s'ho sabia de memòria, com la resta, i va mirar fixament la càmera, sense necessitat de llegir-lo, com va fer en el debat amb Rubalcaba en novembre del 2011.

EL TEMPS

Un altre aspecte que em va parèixer important, tot i que negatiu, va ser la capacitat per a gestionar el temps durant el qual l’orador parla. En el primer bloc sobretot van rebre el retret dels moderadors perquè no van gestionar bé el temps. A més, diverses voltes van fer ús del vell truc del: «Vosté pregunte el que vulga que jo respondré el que em done la gana», cosa que no deixa de ser una mostra de descortesia amb el professional que els pregunta.

On sí van ser exquisits, clar, va ser en el seu missatge final. Els van assignar un minut a cadascun d’ells i els quatre ho van fer perfecte, fins i tot amb alguns segons de sobra, com li va passar a Rajoy. No podrien aprendre d’ells els premiats en la gala dels Goya? Per favor, fer-ho! No és tan complicat. Només cal practicar-ho i s’aconsegueix.